27-S: DUI sí, DUI no.
“Estic sentint tal quantitat de propostes que sembla un festival de friquis”. Això deia Pilar Rahola, a tenor del que està succeint aquests dies amb les llistes electorals entre els partits independentistes.
Doncs bé, ja tenim llista: un ecosocialista encapçalant-la, i les catalines-polonia’s dixit- acompanyant-lo.
S’ha acabat l’espectacle que desanimava el nucli de l’independentisme. Tota una pena. A partir d’ara, comença la campanya electoral.
Ah no, que va començar el 2012 amb TV3, Catalunya Radio i altres repartint la propaganda.
I aquest és el problema. Portem instal·lats en un despropòsit constant des de fa anys. Una fugida endavant que ha dividit al catalanisme, que ha generat i generarà frustració, i que ens porta a un carreró sense sortida.
No obstant això, el 27-S els catalans votarem.
En aquesta cita, a Catalunya es decidirà entre si se subverteix la legalitat espanyola, i s’adopta una via unilateral com al Kosovo o bé si tornem al catalanisme característic de Catalunya de diàleg, negociació i pacte i reformista amb l’estat, que preservi la cohesió social.
Però anem pas per pas.
En el full de ruta que hi ha vigent, per si no el coneixeu, es diu literalment: “ durem a terme exercicis dels actes de sobirania que siguin necessaris, (…) els quals en cap cas quedaran supeditats a la vigència jurídica o a eventuals impugnacions d’aquesta declaració, (…) i amb posterioritat se celebrarà un referèndum vinculant sobre el text constitucional que culminarà l’exercici del mandat democràtic a favor de la constitució del nou Estat català”. I per acabar d’emmarcar el que volen realitzar en 18 mesos, hem sentit en repetides ocasions que es tindran en compte els diputats i no els escons.
Fantàstic no? Independència unilateral “exprés” que dirien els d’Unió.
Un cop d’estat utilitzant els mecanismes del propi Estat i, defensant fervorosament, que no cal una majoria de vots sinó d’escons –per tant antidemocràtica en el sentit radical de la paraula- si es vol proclamar la independència.
Bé, no ens enganyem. És cert que el PP no ha deixat cap altre sortida digne personalment a en Mas i, entenc a la perfecció que vulgui dur a terme aquest despropòsit. És més, crec que els independentistes de debò no tenen avui dia cap altre mecanisme per tal d’arribar a la independència, si es que la volen aconseguir-la en un breu període de temps. Per això deia al principi que ens trobem en un carreró sense sortida.
Tanmateix, nosaltres ens veiem en l’obligació de no secundar aquesta proposta.
Primer de tot començar dient que ens situem en un escenari d’”unilateralisme” que no és benvingut a la UE i que complicaria molt seriosament, sinó faria gairebé impossible, l’ingrés immediat de Catalunya a la Unió Europea. I dic que un escenari unilateral no és benvingut emparant-me amb el que ha succeït a Grècia: Syriza tenia la intenció d’aplicar al seu país les mesures que a ell li semblés oportú i finalment s’ha hagut d’agenollar i acceptar les condicions de la UE.
Per cert, més dures que les que els grecs van refutar en el referèndum del 5 de juliol,
Què m’hauria de fer pensar que la UE vol crear un altre problema i no faria recular al govern català per tal que trobés una solució dialogada a l’actual atzucac? Veieu a Itàlia, país on l’independentisme al nord està creixent, recolzant al govern independentista? Si ja hi havia seriosos dubtes en el cas d’Escòcia i amb el recolzament de Gran Bretanya, que hauria de passar a Catalunya, amb el 4rt Estat dels 28 més importants en contra? Veieu a la Gran Bretanya recolzant-ho amb Escòcia al costat? I a França, amb un país amb una ideologia centralista? Els vostres suports quins serien? Els països Bàltics?
Per no fer esment també, al que els diferents líders europeus han repetit en diverses ocasions.
Crec que hi ha grans, seriosos i legítims dubtes respecte a l’ingrés de Catalunya en el club europeu. El mateix Mas diu que no ens esperen amb els braços oberts.
Quina ha de ser la realitat perquè ell digui això!
I pels que creguin que hi podrem entrar en un període relativament curt de temps: 2-3 anys, aquí venen arguments purament econòmics.
Es diu sovint que en cas d’independència podrem continuar utilitzant l’euro. No els hi falta raó a aquells qui ho diuen: Andorra ho fa, clamen!.
Suposem doncs que ens situem en aquest escenari: Una Catalunya amb un atur del 20%, un deute del 40% del PIB-Espanya es quedaria el deute català-, dèficit anualment i amb un creixement insegur. El dia 1 de la Catalunya independent, com reaccionarien els mercats? Actualment Catalunya té vetat l’accés als mercats financers quelcom que només fa possible que Catalunya es financi mitjançant el FLA. Espero que ningú pensi que la prima de risc i els mercats estarien tranquils davant una de les situacions més complicades políticament que viuria mai l’Europa del segle XXI.
Com refinançarien el deute amb una inestabilitat financera brutal? Els bancs, sinó es canvien de seu, quelcom que ja han dit que farien, a qui demanarien prestat sinó formem part de la UE? Les empreses, a qui demanarien crèdits si els bancs no poden prestar? Els treballadors, com cobrarien si les empreses no poden demanar crèdit? El creixement com vindria, si el consum disminueix brutalment i la confiança dels agents econòmics torna a mínims històrics? I el més important de tot: com reaccionaria Espanya econòmicament, els primers mesos amb un deute descomunal, un dèficit que fa por, i una economia que creix amb ciments molt febles? Si us és igual que li succeís als espanyols, quelcom que trobaria indigne, simplement penseu en el vostre propi benefici: que li succeiria al principal soci comercial de Catalunya?
Ho he nombrat de passada, però m’hi vull estendre. La confiança dels agents econòmics és cabdal pel progrés d’un país.
Perquè venen inversions? Per la confiança. Perquè poden demanar crèdits les empreses per projectes que tinguin rendibilitat? Per la confiança. Les famílies per què haurien de consumir i no estalviar? Per la confiança. I quina seria la confiança en la Catalunya independent? Els primers temps, situats en una via unilateral i de bloqueig, l’escenari més lògic al qual arribo és a un escenari de confiança sota mínims. Com al començament de la crisi.
Tard o d’hora Catalunya remuntaria. Sens dubte. El problema és que n’hi ha moltíssims que no estem disposats a suportar una tercera recessió que pot perjudicar encara més a la nostra economia productiva.
De fet, no estem tan bé i no som tan espectaculars com ens pensem que som.
Un altre argument sovint esgrimit és que els catalans no disposem dels instruments per autogovernar-nos i si no tinguéssim dèficit fiscal – qui no ha parlat del dèficit fiscal- tot aniria millor.
Bé anem a pams.
Respecte el tema del dèficit fiscal no m’hi estendre. Abans ja he fet referència al que podria succeir en cas de quedar-nos sense l’euro. Així que l’argument del dèficit fiscal seria inexistent. Si no creem els 16.000milions perquè decreixem, de què serviria l’argument del dèficit fiscal? De res. És cert però, que molt diferent seria si Catalunya tingués un model semblant al basc.
Anem però, a l’argument que en Mas repeteix constantment: el de l’autogestió.
No seré jo qui dubti de la capacitat d’un casi premi Nobel com el conseller Mas-Colell o en Artur Mas. Aquest últim, un polític que en una altra època hagués estat un dels millors polítics espanyols. El problema, però, és que ell no seria el president de la Catalunya independent. I a part del Mas, qui tenim que sigui un bon gestor i polític? Rull? Turull? Junqueres o Marta Rovira? Ah no espera, la Monja Forcades. Bé, aquí m’he passat.
Resumint, a mi no se m’ocorre cap polític futur president català que superi als de la resta d’Espanya.
Per tant, si tenim pèssims polítics també, per què dir que necessitem autogestionar-nos si en som incapaços? Quan els polítics catalans demostrin que són millors que els de la resta d’Espanya em creuré aquest últim argument.
I si penseu que els polítics us solucionaran mai cap problema, és que anem pel mal camí.
Continuem. L’argument preferit del president Mas: si Catalunya és independent, serem la Dinamarca del sud d’Europa. Sense danesos clar.
Bé, aquest argument queda àmpliament respòs amb el dit fins ara: ni tenim bones perspectives econòmiques, ni tenim els polítics austers de Dinamarca i el que és nou, els catalans no tenim la cultura luterana amb tot el que això comporta.
Fins ara he debatut els tòpics arguments dels independentistes.
Però en queda un que m’ha sorgit arran de les passades eleccions: com pretenem ser Dinamarca amb les majories parlamentàries gregues? Com voleu que en una Catalunya independent, polítics de l’alçada d’Ada Colau, ens portin res de bo?
A Catalunya domina de forma arrasant l’esquerra: Barcelona, Hospitalet, Badalona, Sabadell, Terrassa, Cornella, Mataró… I no és una esquerra socialdemòcrata a l’estil danès que es caracteritza pel valor de l’austeritat en la despesa pública. Aquí tenim una esquerra socialdemòcrata que cada cop que governa ens endeuta l’ajuntament, la generalitat i tot el que toquen a més de crear xarxes clientelars com a Sabadell que tan costen de desmantellar.
Per tant repeteixo: la Dinamarca del sud amb les majories parlamentàries de Grècia? Impossible.
Arribats a aquest punt, entenc perfectament que l’actual situació d’atzucac, en la que el PP només crea animadversions entre els sectors catalanistes, hi hagi gent que només vegi la independència com a sortida.Repeteixo, jo no ho comparteixo, però ho entenc. No obstant això, la via unilateral que se’ns proposa és un despropòsit, que va encaminada a la frustració de gairebé la mitat de la població afectant també a l’altra mitat i danyant la cohesió social.
Entenc els anhels de molta gent. Però posem negre sobre blanc.
Actualment, Catalunya està creixent a un 3’5-4%, juntament amb Espanya, com cap altre soci de la UE ni del món occidental. Volem posar en risc la recuperació? A més, Catalunya porta reduint les taxes d’atur des de fa 8 trimestres. Volem posar en risc la disminució de l’atur? I per finalitzar, Catalunya és capdavantera en creació de llocs de treball i captació d’inversió estrangera juntament amb Madrid, -sent aquesta última millor-. Ho volem posar en risc, tot plegat?
Tinc una posició conservadora en aquest tema. És cert. Sóc dels que creu que hi ha molt a perdre. I això que en cap moment he entrat en el debat sentimental i cultural que tan o més important trobo que l’econòmic.
Però és que és per ser conservador.
Els peus que ens porten cap a la independència estan enfangats. Hi ha moltíssimes coses a perdre. I sempre es pot anar a pitjor. I sinó em creieu, que els hi preguntin als grecs.
Concloent, vertaderament penso que només votant sortirem d’aquest embolic en el qual els polítics de banda i banda de l’Ebre ens han situat i no han sabut solucionar. El problema és però, que el 27-S es vota quelcom molt seriós: DUI sí o DUI no. Amb tot el que això comporta i que àmpliament he argumentat.
Per això, firmament penso que només amb propostes sensates i àmpliament majoritàries sortirem d’aquest embolic. I això només serà possible si passa pel diàleg, la negociació i el pacte –Iceta’s dixit- .
Espero que els independentistes votin amb coneixement de causa: no és cap canvi tranquil el que es vota el 27-S, és un cop d’Estat que pot comportar unes nefastes conseqüències pels catalans i la resta d’espanyols. Jo ho tinc molt clar el que votaré: reforma a tot l’estat.
Perquè una Espanya que funcioni és el millor antídot contra l’independentisme. I entenc que els independentistes ens vegin als qui no ho som com al mite del Sísif: aquell qui intenta pujar la muntanya arrossegant la pedra i un cop és a dalt, torna a caure. I així fins a la fi.
Però Espanya ha canviat moltíssim en aquests últims 40 anys i qui no ho vulgui veure està cec. I estic convençut que en els propers temps continuarà sent així. Així ho pensen els bascos que estaran presents en la futura reforma de l’Estat. Sempre tan llestos ells. I m’encantaria que els catalans hi estiguem presents perquè en una Espanya ben gestionada tots hi cabem.
Al 1978 a Catalunya, més del 90% de la població va votar a favor de la Constitució. Ara proposen proclamar la independència si tenen la majoria en escons però no en vots, cosa més que probable.
Sóc dels que pensa que es pot tornar a aconseguir un consens ampli amb una proposta transversal. I també sóc dels que pensa, que amb una majoria insignificant que poden obtenir, els independentistes o els no independentistes, no anem enlloc.
El 27-S deixem la rauxa de banda que mai res de bo ens ha portat, i tinguem seny. Com en vam tenir els catalans al 1978.
El futur dels nostres fills, néts i el nostre propi està en joc.
Busquem la millor solució. I la DUI no l’és.
Marc Torras (Membre Joves C’s Sabadell @JovesCsSbd)
