Per què dir no al nacionalisme?
“La religió i el nacionalisme, com qualsevol hàbit o qualsevol creença, per molt absurds i degradants que siguin, són, només pel fet de connectar l’individu amb altri, refugis contra allò que l’home més tem: la soledat.” Això diu Erich Fromm en el seu llibre: “Por a la Llibertat” . I no ho diu per una raó banal: tots els moviments de masses, en el qual jo incloc el col·lectivisme -feixisme i comunisme- fan servir una causa final, un objectiu, una meta, per tal de crear identitat entre els membres de la societat i evitar la seva soledat . I finalment, si es porta a l’extrem aquesta ideologia, s’atrinxera i es separa en bàndols. O amb nosaltres o contra nosaltres.
Odi a les venes contra el diferent.
En definitiva, homogeneïtzar una societat que té molt de plural i poc d’única. Aquests aires, que des de meitats del segle XX no es respiraven, tornen a campar a la nostra societat europea: extrema dreta nacionalista a França, populisme d’esquerra sobiranista a Itàlia, Espanya i Grècia, i anti-europeisme (nacionalisme) a la Gran Bretanya. A part de l’Estat Islàmic a Orient.
No estic comparant res per si venen els purs! Simplement faig referència a ideologies que són latents a la societat mundial.
Malgrat em preocupa enormement el que està succeint a arreu del continent Europeu i al món, la situació a Catalunya on el nacionalisme català és hegemònic des de començaments de la democràcia, m’inquieta molt més. Perquè aquí estem a punt d’arribar a una situació límit on el conflicte passarà de ser latent a ser totalment explícit políticament, jurídica i institucional.
Abans però, anem a l’arrel del problema: com sorgeix un nacionalisme hegemònic i rupturista?
Tots els moviments col·lectivistes necessiten un enemic a qui responsabilitzar dels mals de la societat. Una raó per exonerar-nos de qualsevol responsabilitat i atacar el mal exterior per tal de crear identitat pròpia i diferenciada entre el “nosaltres” i el “ells”. Però per poder culpar a algú d’alguna cosa ha d’haver realment un mal, és per això que aquests moviments només quallen quan la situació és de pobresa i enuig generalitzada. Exemples clarificadors del que estic explicant: a França, l’extrema dreta nacionalista culpa als immigrants i la UE de molts dels seus mals. A Grècia, Syriza culpa contínuament a la Troika de les seves penúries. A la Gran Bretanya, l’UKIP no es cansa de criticar a la UE. Podemos que responsabilitza a la casta i a la malvada Troika de tot el que succeeix. I a Catalunya, on el nacionalisme s’ha tret la careta de suposada intenció integradora, i està utilitzant tots els mecanismes d’estructures d’estat que els successius governs espanyols els hi han deixat tenir, per atacar dia sí, dia també a tot al que olora a espanyol. Odi a les venes contra tot el que olora a espanyol. Així creen identitat només catalana.
No ens enganyem però, perquè un missatge qualli, a part d’haver el brou de cultiu necessari i els sofistes adequats, s’han de repetir una sèrie de mitges veritats perquè una societat arribi a posicions frontistes que van en contra dels ideals europeus. No hi ha millor manera d’introduir un missatge a una societat que barrejar-ho amb arguments semi vertaders i simples que siguin fàcils de repetir.
No seré jo qui em faci l’abanderat de la veritat absoluta, però per tal de clarificar el que estic dient, quina millor manera que exemplificar-ho.
Per exemple, Syriza, utilitza tot el que ha succeït a Grècia en benefici propi culpant a la Troika, com si tot el que pateix el poble grec fos conseqüència dels “homes de negre” i no pas dels respectius ineptes governs hel·lens. Mitges veritats. O amb els de la Troika o amb el poble grec.
El mateix succeeix a Espanya amb Podemos. No els falta raó en afirmar als de Pablo Iglesias que molts dels problemes que actualment pateix la societat espanyola és conseqüència dels respectius inoperants governs socialistes i amb menys mesura-en la meva opinió- populars. A més, aprofiten aquesta situació d’enuig generalitzada per introduir propostes que canvien cada mitja hora depenen de si fa sol o núvol que a part d’inviables, s’han mostrat fracassades. És a dir, utilitzar l’actual situació de cabreig en benefici propi amb missatges amb un clar accent populista. O amb els de dalt o amb els de baix.
I el mateix ha succeït i succeeix a Catalunya on s’han utilitzat totes les institucions públiques i privades subvencionades per tal de fer quallar durant 35 anys un missatge amb un clar accent nacionalista. És divertit escoltar de gent d’esquerres, que el procés ve de la societat civil, quan precisament els líders històrics socialistes defensen que les institucions polítiques marquen i dirigeixen clarament al poble coaccionant-lo. Deu ser difícil tenir aquestes contradiccions internes. No senyors, el procés no ve de la societat civil. El procés es va iniciar fa 35 anys des de que Pujol, molt intel·ligent i audaç però vil i corrupte, va començar el procés d’enginyeria social: el fer “Nació” que ell en deia, per tal que quan arribés el moment, es fes el definitiu salt cap a la sobirania. Paciència i demà independència.
Actualment hi ha el brou de cultiu necessari que ens ajudarà a fer el salt definitiu per tal d’aconseguir la meta que ens durà al paradís: crisi d’Estat en tots els sentits i un atur brutal que s’utilitza per tal de dir que la solució és màgica i es diu independència, exonerant de qualsevol responsabilitat a la política catalana sobre l’actual situació de crisi que vivim a Catalunya. Els catalans som els bons que podem fer el que ens proposem i ens hem de desfer del llast que suposen les autonomies subsidiades. Mitges veritats per tal de fer quallar el missatge.
Aquest és el seu missatge xenòfob per tal de crear identitat que l’únic que sembra és odi a la resta de pobles d’Espanya. Nacionalisme repugnant en estat pur: els culpables són ells, els espanyols, del que ens succeeix i, nosaltres hem d’anar tots junts –llista única- per tal d’aconseguir l’objectiu. O amb nosaltres o contra nosaltres. O amb Catalunya o contra Catalunya.
Un cop hem defugit de la soledat creant identitat pròpia entre el nosaltres, la causa del “país” és imparable i ens saltarem si fa falta la legalitat vigent per tal d’arribar a Ítaca.
A això és al que porta el nacionalisme. Atenta contra les llibertats individuals fent semblar legítim allò que no ho és: saltar-se la legalitat. Fa que els dirigents siguin capaços de trencar, si és necessari, la cohesió social. I si es fa la DUI la cohesió social corre perill. I sense cohesió social, sense contracte social, no hi ha democràcia possible.
I en sóc conscient que molts direu: és impossible no ser nacionalista. Però si realment penseu això és que no heu entès en absolut el que significa ser nacionalista. Hi ha moltíssima gent no nacionalista que no creu en els ells i els nosaltres, que no te la intenció d’homogeneïtzar una societat que té molt de plural com la catalana i la de la resta d’Espanya. Hi ha moltíssima gent que pensa que cadascú és lliure de tenir la identitat que vulgui i que no per a això s’ha d’odiar al diferent i culpar-lo dels mals propis. Es pot voler la independència sense ser nacionalista, el problema és que en conec ben pocs.
Un nacionalista espanyol era Franco. Tenia la intenció explícita d’homogeneïtzar el que no ho era i atrinxerava el país entre el nosaltres, els bons, i els dolents, els vermells. Es pot ser espanyol sense voler homogeneïtzar castellanitzant Espanya, entenent que Espanya és un país divers on hi cabem tots. I d’aquests en conec molts.
Defugim del nacionalisme perquè és una ideologia reaccionària que s’aprofita de la por i només sembra odi. I qui sembra odi, recull odi. I tal i com deia Einstein : el nacionalisme és una malaltia infantil. És el xarampió de la humanitat.
Marc Torras
Membre Joves C’s Sabadell
