Deute, Grècia i l’euro
L’altre dia passejant vaig veure una imatge desafiant amb un subtítol que deia: el deute o la mort. No era pas a Grècia, – que no seria d’estranyar que n’hi hagués un de semblant- sinó a Espanya on hi havia un eslògan tan impactant. I com que des de l’esquerra es parla de polítiques “neoliberals” i d’”austericidi”-que acaben comportant frases tan desafortunades i sectàries com: el deute o la mort- és imprescindible descobrir l’actual demagògia que fan servir per tal que puguem arribar a una via d’entesa.
Primer de tot, desmentir el contingut amb el qual omplen la paraula: “neoliberalisme”. Els “malvats” de la Troika -que se’ls anomena neoliberals- proposen apujar impostos. Des de quan pujar impostos ho defensa un liberal?
Si us plau, siguem seriosos.
Un dels altres mots recurrents al qual fan referència és al de: “austericidi”.
Per qui no ho hagi vist mai o no en sàpiga el significat, els intel·lectuals d’esquerra juguen amb la paraula suïcidi i austeritat. Per austeritat s’entén retallar despesa. I és cert, que les “institucions” proposen retallar en certs àmbits de les pensions i la despesa militar.
Però algú em pot dir, què s’ha de fer sinó retallar, en un país on la despesa pública sobre el PIB és gairebé del 60%? És a dir, en un estat -fallit- on el 60% de l’economia està dirigida per l’estat. En un estat on el deute sobre el PIB ronda el 200%. En un estat on es comencen a cobrar prejubilacions abans que a països punters com Finlàndia. En un estat on ja s’ha aplicat una quita parcial del deute. En un estat on es paguen aproximadament els mateixos interessos pel deute que Espanya sent molt menys solvents. I en un estat on des de l’any 1970 ha crescut molt menys que la resta de països del sud d’Europa. Repeteixo, queda alguna altra sortida que no sigui retallar?
Austeritat o suïcidi.
Segons les forces d’esquerra hem de repetir: gastar, gastar, i tornar a gastar. Demanar prestat i tornar a dir que no pots pagar. Ah, i qui són els malvats? La Troika.
Grècia és un estat fallit, insolvent i al qual ningú vol prestar. I a sobre, ens diuen que el deute o la mort.
Ningú l’obliga a contraure deutes que no podrà pagar.
Que no visquin per sobre de les seves possibilitats.
És cert que el deute que han contret mai no el podran tornar.
Però no ens fem trampes al solitari.
No es pot permetre una renegociació del deute sense reformes ambicioses. I ara per ara, no hi ha un govern que estigui disposat a afrontar vertaderament els problemes que arrossega Grècia des de fa anys.
Malgrat tot, arribat a aquest punt, és necessari clamar per un acord. Perquè un no acord, pot suposar una inestabilitat financera a tot el sud d’Europa, que neutralitzi per complert la compra de deute massiva duta a terme pel BCE. Un no acord pot suposar una major debilitat enfront els mercats en properes crisis. Un no acord pot també suposar el principi del fi de l’euro. Un no acord, malgrat el que pensa la gran majoria, també pot suposar un reforçament de les forces populistes envers el projecte ambiciós d’unificació política i fiscal que molts volem per a Europa.
Grècia ha de funcionar. Però ha de funcionar dins d’Europa. Perquè ara mateix no hi ha res que ens pugui afectar i perjudicar més que la inestabilitat. Ens hi estem jugant la recuperació econòmica. Ens hi estem jugant l’euro. Ens hi estem jugant, en definitiva, un projecte compartit.
Si Grècia acaba sent el primer, qui pot ser el següent?
